LA PASQUA: Una bona vitamina!

Vacances, uns dies per deixar de banda la rutina, un temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos, moments per dedicar a les coses importants i prescindir de les urgències que ens fan portar un ritme frenètic... i tantes coses que omplen les il·lusions per aquests dies.

Per algunes persones aquests dies són el final d’un període de dejuni, de caritat i d’abstinència anomenat quaresma que ens porta a fer els preparatius d’una gran festa. La festa de la Pasqua que caldrà preparar amb il·lusió. Perquè sigui una festa d’allò més viscuda caldrà aturar-nos a viure tres escenaris força suggerents. Uns escenaris que ens convidaran a submergir-nos i identificar-nos amb el que passa.

En un primer moment veurem l’escenari de quan Jesús s’agenolla a rentar els peus als seus amics. Aquesta escena ens convida a fer-nos una radiografia del nostre interior. Com ens sentim? Com estem? Ens deixem rentar els peus? O, potser, ens estimem més ser nosaltres els que els rentem als altres?

En una segona escena Jesús pateix la seva passió fins a la mort en creu. Aquesta ens suggereix un camí cap a la creu que desprèn una llum d’esperança que dóna sentit i paraules de consol al nostre dolor d’injustícia, egoisme, crueltat, angoixa,...

En una última escena la resurrecció de Jesús ens ensenya com aquest ha vençut la mort. Aquesta lliçó ens il·lumina les nostres tenebres i ens fa obrir els ulls per mirar cap endavant. Tot plegat ens convida a prendre un compromís ferm cap al nostre dia a dia. Jesús és Viu!

Tot aquest escenari és la vitamina perfecta per tal de carregar-nos energèticament i emprendre una Nova Vida on regni l’amor i l’esperança. Experiència que molts joves, a les nostres terres i arreu de Catalunya, han viscut amb intensitat en els encontres anomenats “Pasqua Jove”, on al llarg dels dies centrals de Setmana Santa s’ha ajuntat a Les Avellanes, a Raïmat i molts d’altres llocs, per a: Compartir, Aprofundir i Celebrar la Fe en “Jesús el Ressuscitat”, i anunciar-ho arreu.

Sílvia Escolà
CEC. Centres d’Esplai Cristians

Ser jove i creient, per què no?

SIGUES LLUM, PASSA-HO
SER JOVE I CREIENT, PER QUÈ NO?

Quan pensem en els amics que tenim, com van arribar-ho a ser? Tal vegada ens vam conèixer a l'escola o a l'institut. A partir d'una trobada que ens va unir, de quelcom viscut junts.. va néixer una relació que ha perdurat. Es va produir un encontre i en les circumstàncies posteriors, en el temps, s'ha consolidat la relació, l'acollida mútua, l'estimació.

Per al cristià, la fe és fruit d'una trobada; tot parteix de la trobada amb el Déu de Jesucrist; i això ha comportat la relació amb un Déu que és Persona, viscut en colla, viscut amb els que també han fet aquesta descoberta que ha marcat la seva existència.

Avui en ple segle XXI, continua sent actual per a molts joves la fe en el Crist, la vida en el seu Esperit, l'acollida del Pare. Enmig d'un món amb propostes ben diverses no pocs joves continuen descobrint i acollint una proposta que canvia l'orientació de la seva vida. No pocs joves troben motius per dir "Sí" a una invitació: "Vine i segueix-me", i per a respondre "Només vós teniu paraules de vida eterna". Us convido a visitar, llegir i veure les imatges de: http://jmj2008.blogspot.com/; http://www.comunitacenacolo.it/; http://www.lourdes-france.org/; www.taize.fr/es;

Després d'alguns decennis en què s'ha presentat Déu com aquell que limitava l'home i la seva felicitat, com aquell que calia negar per a poder afirmar la pròpia personalitat... hem pogut anar constatant que allà on no es vol tenir en compte Déu, la persona també deixa de ser respectada i sovint passa a ser una peça més simplement d'una organització, d'un projecte... dirigit pels que se'n creuen amos, siguin els polítics, els economistes o els científics.... Seguim veient grans barbaritats allà on Déu deixa de ser la darrera referència o allà on se'n fa un ús idolàtric, com és el cas dels fonamentalismes de tot signe.

A la vegada observem que la comunitat dels creients no sempre dóna la talla, no sempre és coherent amb allò que confessa. Això és una gran lliçó d'humilitat, fa prendre consciència que cal recomençar sempre des de Crist, en un moviment continu d'anar pouar a la font.

El Déu cristià té rostre, no és una energia o un poder... Aquest rostre és Jesucrist: l'encarnació de la misericòrdia, el perdó, l'amor. La trobada amb Déu en la pregària, en els sagraments, en la comunitat ajuda a anar-lo coneixent cada vegada més i donar-lo a conèixer:

Viure avui la fe és possible, raonable i realitzable. Es tradueix en una manera de veure les coses, els altres, el futur, la història. Ens eixampla el cor i l'horitzó perquè ens fa els seus col·laboradors per tal de que el mal sigui vençut pel bé, i que la vida triomfi en tots els ambients: http://www.pasjovelleida.org; http://www.muec.net/; http://www.escoltesiguies.cat/; http://www.vergeblanca.org/.

Quants joves es converteixen en cooperants! Quants joves estan durant un període de la seva vida en missions a causa de la seva fe a l'Àfrica, a Amèrica del sud, a l'Àsia! Quants fan el pas a un compromís per sempre al servei del Regne, al servei dels altres! Quants joves "hospitalaris" acompanyen malalts o a discapacitats! Com ens podem conformar amb poc quan estem fets per a tant? Com podem deixar de comunicar aquesta realitat als joves d'avui? Com no compartir el que en definitiva respon a les qüestions més pregones del nostre ser?

Els que han anat al nostre davant ens motiven a seguir en la ruta. Saber com van viure Francesc Castelló (http://www.bisbatlleida.org/sants/fcastello.htm; Pier Giorgio Frassati (http://www.pgfrassati.com.ar/) i tants d'altres nois i noies que ens han precedit continua dia a dia motivant-nos en aquesta tasca! La seva joia i la seva plenitud són un signe.

Antonieta Mateus Gorgues.

Tenim Joves!

Avui la delegació de la pastoral amb joves de Girona hem fet una roda de premsa per parlar de la Pasqua Jove i de l’evolució del Pla pastoral que hem començat aquest any.
Personalment hem feia més gràcia explicar com va evolucionant el pla, quines dificultats i quins èxits hem assolit que no explicar una festa.
Els periodistes m’ho deuen haver captat i les preguntes més interessants han estat sobre el pla. De veritat que no m’ho esperava, perquè la Pasqua Jove realment està ben preparada i potser cridava més l’atenció.

Una periodista del Canal Nord, la televisió local de Figueres m’ha fet una molt bona pregunta. M’ha qüestionat sobre quina resposta donem des del bisbat a la falta de recepció dels joves enfront l’Església.
En el fons aquesta noia pensava: "Clar l’església no té joves, s’han buidat les parròquies, cada vegada sou menys i vosaltres sou els últims de Filipines....".

És una molt bona pregunta però amb la intenció clara dr ficar el dit a la ferida.
Doncs jo, he afirmat amb rotunditat que no és veritat que l’Església no tingui joves.

No és veritat que els joves passin del fet religiós i és mentida podrida que l’Església hagi llençat la tovallola amb la pastoral de joves.
Només cal veure les nostres parròquies, de joves encara n’hi han. Podem trobar grupets de confirmació a poblets ben petits i a les grans ciutats dels nostres bisbats. Grups de post confirmació amb joves de més de 17 anys que cada mes es troben parlen de la seva fe i la celebren amb comunitat, grups de monitors que cada setmana fan un voluntariat cristià amb la mainada!
Encara no vivim una gran crisi en la pastoral juvenil, perquè l’any passat varem ser capaços de convocar a Tarragona més de 6000 joves a l’Aplec de l’Esperit! Quan els bisbes convoquin i només en vinguin dos, després si que tindrem un gran problema, però no el nostre gran problema no és de convocatòries.

Quin és el problema que jo hi veig?

Tenim el problema de creure’ns que pel fet de tenir-los (grups, trobades, aplecs, jornades...) ja està tot solucionat i aquest és l’error de la pastoral amb joves.
Sí, els tenim. Van venint a les catequesis, participen a les trobades diocesanes de joves i a les d’àmbit nacional i també les internacionals, però ens la juguem amb l’evangelització, amb el procés que aquests joves fan amb la seva fe.

Necessiten que els acompanyem, que els ajudem amb la seva fe en Jesús, que siguem testimonis veritables del Crist, que els ensenyem a viure en i per l’Església.
Tenen necessitat que els ajudem a estimar l’Església, sense complexos, sense manies ni partidismes barats que malauradament massa temps fa que duren.
El jove necessita que els ajudem a tenir una bona experiència cristiana, un bon començament en el camí de seguir Jesucrist.
Necessiten que els ajudem a pregar, a caminar amb Jesús de la mà i a celebrar l’Eucaristia no com una obligació sinó com una sort, com un regal, com una necessitat interior de rebre Crist per ser-ne testimonis!
Sí, tenim joves, però tant de bo no els tinguéssim només a les grans concentracions sinó fent cadascú el seu camí de fe amb d’altres joves que tenen a Jesús com el sentit últim de la seva vida.

Jordi Callejón

Delegació de Girona

Joves i voluntariat

Vivim en una societat en la que les persones cada cop van més pel seu compte i es preocupen poc pels altres. És poc freqüent trobar gent que vulgui dedicar part del seu temps al benefici de la gent que els envolta.
El que passa és que pocs cops pensem que dins d’aquest grup de gent altruista hi ha molts joves. Gent jove que aporta la seva vitalitat i energia per tirar endavant projectes de voluntariat, ja sigui a la nostra ciutat o com a cooperants i treballant en projectes internacionals. Persones que a part del seus estudis, treballs, lleure… decideixen aportar el millor de si mateixos per ajudar als altres.
Hi ha molts i moltes joves que treballen regularment amb nens, amb gent gran, amb immigrants, amb persones amb risc d’exclusió social, i d’altres grups socials... Malauradament d’aquest nombrós grup de joves poques vegades se’n parla, quedant en un segon pla; realitzen una tasca moltes vegades anònima i que sovint queda eclipsada per accions no tan lloables que realitzen altres joves i grans.
He estat voluntari durant molts anys, col·laborant amb entitats solidàries i vaig poder comprovar de primera mà, que els joves som un dels motors del voluntariat i la seva esperança pel futur. Quan una entitat no compta amb els joves, es queda sense matèria prima.
La nostra ciutat, compta amb una gran riquesa d’ONGs i entitats solidaries. La majoria d’elles escolta i involucra als joves, algunes fins realitzen programes específics per a ells. Fins i tot hi ha alguna entitat que està conformada únicament per joves.
Però la tasca del voluntariat no només és col·laborar amb organitzacions solidàries. Les associacions de veïns, culturals, de joves, de dones, els esplais… són una forma més de treballar pels altres d’una manera altruista. Organitzant i realitzant activitats que dinamitzen Lleida, enriquint-la i fent-la una ciutat participativa. Quants actes de les nostres festes estan organitzats per entitats que tenen la diversió de tots com a únic benefici?
Des de la regidoria de Joventut tenim una Borsa de voluntaris amb més de 170 nois i noies, que participen en molts projectes i que sempre estan disposats a ajudar i aportar les seves inquietuds i idees. Un grup que creix dia a dia, i al que volem ensenyar que treballar pels altres és una tasca que enriqueix a les persones. Si eduquem en valors als nostres joves, garantirem que la societat del futur serà més justa i solidària.
El voluntariat i el servei als altres, són unes eines fonamentals per transmetre aquests valors. Unes eines que els participants de l’Aplec de l’Esperit i dels diferents col·lectius de la delegació de joventut coneixeu prou bé.
Per aquest motiu, m’agradaria aprofitar aquestes línies per realitzar un reconeixement a tots els joves que tenen una voluntat de servei cap als altres. A aquells que dia a dia arranquen somriures, esborren problemes i dibuixen un futur millor a les persones. A aquells que crearan una societat futura molt millor per a tots i totes. A aquells que són la llum del demà.

Oriol Yuguero Torres
Regidor de Joventut Ajuntament de Lleida.

BON NADAL

És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.

SÓC ESTIMAT, PER TANT... EXISTEIXO

UNA CRIDA A VIURE EL NADAL DES DE L'INTERIOR DE CADA PERSONA
Aquest és el títol del llibre que acompanya al material de la campanya de Nadal 2007 de Càritas.

L’època de Nadal és sempre un moment de records, la majoria positius i feliços. Molts evoquem imatges de vivències familiars joioses; d’altres, però, rememoren experiències tristes o potser moments solitaris. Sovint fem, conscientment o inconscient, una mirada enrere, una petita introspecció, el balanç de les vivències de Nadals anteriors. Tots ho fem a la nostra manera, amb el nostre caràcter i a partir de les nostres conviccions: de manera més superficial o més viscuda, més infantil o més adulta, més solidària o més consumista.
Al capdavall, d’amagat o de manera evident, estem fent balanç de com ens sentim estimats o rebutjats pels altres: pels qui tenim a la vora, pels qui ens agradaria tenir a la vora, pels qui ens fan la guitza. COM ENS SENTIM ESTIMATS?, aquesta és la qüestió fonamental que ens marca el caràcter, ens fa pessimistes, optimistes, rondinaires, pesats, seriosos, alegres o trempats. És quelcom que no podem evitar, estem fets d’aquesta pasta!.
Alguns intenten evitar aquesta mirada interior perquè les seves vivències els han defraudat. Han viscut relacions personals difícils i frustrants, fins i tot negatives o degradants. Alguns reaccionen caient en el pou de la desesperança, d’altres en l’espiral materialista de les aparences i del culte personal.
Però avui, gràcies a Déu, molts tenim les necessitats bàsiques cobertes a casa nostra. En aquesta situació, el desig de donar un sentit a les nostres activitats vitals s'ha de centrar en activitats humanes que no són de primera necessitat i, per tant, ens trobem amb una gran oportunitat.

És l'oportunitat de poder créixer en aspectes propis i específics de la condició humana: la intel·ligència, la capacitat de relació i comunicació amb els altres, la sensibilitat estètica i cultural, la curiositat científica i, per sobre de tot, la capacitat d'estimar.
L'home és l'únic ésser viu de la natura que té consciència d'ell mateix com individu. Aquesta capacitat li ofereix un potencial de reflexió únic. Així es manifesta en els interrogants que cadascú, ho reconegui o no, té sobre ell mateix i sobre el sentit de la seva vida.
Aquesta consciència d'un mateix pot anar acompanyada d'actituds d'autocomplaença cega del que fem, d'orgull desmesurat, d'ànsia de poder i riquesa, de comoditat, de rebuig de l'esforç justificat, d’egoisme. Quan això succeeix, tornem a trobar a la persona, amb les necessitats materials cobertes inicialment, creant-ne de noves, bàsicament superficials i, fins i tot, inhumanes. Algunes d'aquestes necessitats del tot innecessàries van en contra del desenvolupament equilibrat de la humanitat i de la preservació de la natura, per tant, en contra de nosaltres mateixos.
Quan ens passa això caiem en el parany de la civilització, del progrés pel progrés. Busquem la felicitat en coses on no la trobem i acabem amb una gran frustració vital.
És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.
Algú pot pensar que això no és raonable. Que aquest pensament és fruit més d'un idealisme irreal que d'una experiència vital. Això no és cert, i voldria fer dues consideracions per a justificar-ho:
1.- No totes les realitats humanes es poden explicar per la raó, però tampoc hi han d’estar en contradicció, han de ser raonables. En són un bon exemple els més petits i desvalguts. Posem els nostres fills al centre de la nostra vida. Com es pot explicar l’instint paternal i maternal? Es pot explicar solament amb la raó? Pares i Mares, què en penseu?
2.- Posar els altres al centre de la nostra vida és fàcil! Com? Cal ser conscients de que altres ho han fet abans per nosaltres! Pares, amics de debò, gent senzilla, i fins i tot desconeguda que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Hem de ser nosaltres els qui trenquem aquesta cadena d’estimació que dura des que l’home és home? On seria avui el món si la cadena d’amor no hagués continuat generació rere generació sempre amb la il·lusió d’un futur millor?
En aquest món és molt més fàcil destruir que construir. Ja fa anys que tenim el potencial per destruir-lo no sé quantes vegades. Estem molt lluny de saber-lo construir totalment si el fem malbé. Per tant, com és que encara som aquí? Potser algú ens ha estimat a tots abans que ningú estimés i la humanitat, malgrat els seus errors, no ha trencat aquest impuls.
Aquest algú, alguns diuen que no existeix, altres no li posen nom perquè no el saben o perquè no li volen posar. Jo l’anomeno, amb tota humilitat però amb tota convicció, el DÉU DE JESUCRIST. Ell va començar aquesta cadena d’estimació, aquesta vida humana que va més enllà del fet físic. Perquè EXISTIM AMB DIGNITAT DE PERSONES HUMANES QUAN ESTIMEM I SOM ESTIMATS.
El Nadal és una peça imprescindible en aquesta cadena d’estimació que ha creat la humanitat. El Nadal ens parla del potencial real de la persona humana. Un Déu que es fa home? No deu ser tant dolent l’home, doncs! La persona humana és molt més digna del que ens pensem, i ho és no per mèrits propis sinó perquè algú l’ha estimada abans.

Bon Nadal.

Ramon Baró Cerqueda
Director de Càritas diocesana de Lleida

Una experiència diferent sobre els joves i el procés d’evangelització

La meva experiència em diu que, en la pastoral en general, i de manera especial en la pastoral amb els joves, no tot depén de nosaltres ni de les tècniques, ni dels mitjans, ni de les organitzacions, ni dels “tinglados” pastorals....hi ha quelcom que se’ns escapa de les mans o més ben dit, que està més enllà de les nostres mans: la fe assumida com una opció personal, conscient i lliure.
Entenc que la missió de la pastoral amb els joves ha de ser posar al seu abast tots els mitjans possibles per acompanyar aquest procés de discerniment fins al moment (cal respectar el procés personal de cadascú) que el jove fa el pas a assumir personalment la fe com quelcom que configura i dona sentit a la seva existència o, el que és el mateix, es troba personalment amb el Crist i la seva Església.
I crec que dificilment es por arribar a aquest moment de decisió sense una implicació i una referència real, efectiva i afectiva, de les comunitats parroquials i vers les comunitats parroquials que es fan visibles, sobre tot, quan celebren l’Eucaristia, “font i cimal de la vida de fe”.
Jo no treballo per portar els joves a “Missa”, però crec que la “Missa” forma part ineludible del procés d’evangelització. És per això que no comparteixo que afavorir que els joves participin de la celebració de l’Eucaristia sigui “una obsessió malaltissa”. Com tampoc no entenc una pastoral a les escoles (o als moviments) que no faci referència o estigui vinculada amb les comunitats parroquials que són, normalment, les que han d’acollir a aquests joves quan surtin de l’escola. Ja sé que tot és més complexe del que sembla i que la realitat de les parròquies és la que és, però l’experiència em diu que aquells joves que es van integrant en la dinàmica parroquial i, poc a poc, van descobrint l’Eucaristia setmanal com a punt de trobada amb el Crist i amb la comunitat, són els que donen passos més ferms i perseveren.
Una altra qüestió és quines comunitats parroquials tenim, quines Eucaristies celebrem, quins plantejaments catequètics prioritzem. Comunitats parroquials envellides i ràncies o amb esperit renovador i compromeses en interpretar els signes dels temps? Moltes Eucaristies que disgreguen la comunitat parroquial i afavoreixen el “compliment” o una Eucaristia que sigui veritablement expressió de la comunitat (adults, joves, infants) que es troba, celebra i comparteix la fe? Una catequesi sagramental (que únicament prepara per a rebre els sagraments) o una catequesi de procés en la qual la celebració dels sagraments està integrada dintre del procés personal que és el que veritablement importa atenent a totes les etapes (infancia, adolescència, joventut, adults...)?
Si eduquem els joves al marge de la comunitat parroquial (o en paral·lel) i no els integrem per a què es sentin corresponsables i necessaris, si no afavorim que vagin descobrint l’Eucaristia i aportin a la celebració allò que els és propi (joventut, actualitat, alegria, dinamisme, esperit crític....), com esperem renovar la nostra Església?

Carlos París Escura
Delegat de Tortosa i Consiliari Diocesà del Moviment de Joves Cristians
Rector de la parròquia Sant Josep Obrer, de Sant Carles de la Ràpita