VIATGE APOSTÒLIC DEL PAPA BENET XVI
A SIDNEY (AUSTRÀLIA) EN OCASIÓ DE LA
XXIII JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT
(13-21 DE JULIOL DE 2008)
VETLLA DE PREGÀRIA AMB ELS JOVES
DISCURS DEL SANT PARE BENET XVI
Hipòdrom de Randwick
Dissabte 19 de juliol de 2008
Estimats joves,
Novament aquesta tarda hem escoltat la gran promesa de Crist, «quan l’Esperit Sant
vindrà damunt vostre, rebreu una força», i hem escoltat el seu mandat: «que us farà
testimonis meus... fins a l’extrem de la terra» (Ac 1,8). Aquestes van ser les últimes
paraules que Crist va pronunciar abans de la seva ascensió al cel. El que els apòstols van
sentir en escoltar-les només ho podem imaginar. Però sabem que el seu amor profund
per Jesús i la confiança en la seva paraula els va portar a reunir-se i esperar a la sala de
dalt de la casa on es reunien, però no a una espera sense sentit, sinó junts, units en
l’oració, amb les dones i amb Maria (cf. Ac 1,14). Aquesta tarda nosaltres fem el
mateix. Reunits davant de la nostra Creu, que ha viatjat tant, i de la icona de Maria,
resem sota l’esplendor celeste de la constel·lació de la Creu del Sud. Aquesta tarda
prego per vosaltres i pels joves d’arreu del món. Deixeu-vos inspirar per l’exemple dels
vostres patrons. Acolliu al vostre cor i a la vostra ment els set dons de l’Esperit Sant.
Reconeixeu el poder de l’Esperit Sant en la vostra vida i creieu-hi.
L’altre dia parlàvem de la unitat i de l’harmonia de la creació de Déu i del nostre lloc en
ella. Hem recordat com nosaltres, que hem estat creats a imatge i semblança de Déu,
gràcies al gran do del baptisme ens hem convertit en fills adoptius de Déu, en criatures
noves. I precisament com a fills de la llum de Crist, simbolitzada per les espelmes
enceses que teniu a les vostres mans, donem testimoniatge al món nostre d’una
esplendor que cap foscor no pot ofegar (cf. Jn 1,5).
Aquesta tarda centrem l’atenció sobre «com» arribar a ser testimonis. Tenim necessitat
de conèixer la persona de l’Esperit Sant i la seva presència vivificant en la nostra vida.
No és fàcil. En efecte, la diversitat d’imatges sobre l’Esperit Sant que trobem a
l’Escriptura –vent, foc, alè– posen de manifest com ens n’és, de difícil, tenir-ne una
comprensió clara. I, no obstant això, sabem que l’Esperit Sant és qui dirigeix i defineix
el nostre testimoniatge sobre Jesucrist, si bé de manera silenciosa i invisible.
Ja sabeu que el nostre testimoniatge cristià és una ofrena a un món que, en molts
aspectes, és fràgil. La unitat de la creació de Déu s’afebleix per ferides profundes quan
les relacions socials es trenquen, o l’esperit humà es troba gairebé esclafat del tot per
l’explotació o l’abús de les persones. De fet, la societat contemporània pateix un procés
de fragmentació per culpa d’una manera de pensar que, per la seva naturalesa, té una
visió reduïda, perquè descuida completament l’horitzó de la veritat, de la veritat sobre
Déu i sobre nosaltres. Per la seva naturalesa, el relativisme no és capaç de veure tot el
marc en què es mou. Ignora els principis mateixos que ens fan capaços de viure i de
créixer en la unitat, en l’ordre i en l’harmonia.
Com a testimonis cristians, quin resposta hem de donar a un món dividit i fragmentari?
Com podem oferir esperança de pau, restabliment i harmonia a aquestes «estacions» de
conflicte, de sofriment i de tensió per les quals heu volgut passar amb aquesta Creu de
la Jornada Mundial de la Joventut? La unitat i la reconciliació no les podem assolir
només amb els nostres esforços. Déu ens ha fet l’un per a l’altre (cf. Gn 2,24) i només
en Déu i en la seva Església podem trobar la unitat que cerquem. I, tanmateix, davant de
les imperfeccions i les desil·lusions, tant individuals com institucionals, a vegades tenim
la temptació de construir artificialment una comunitat «perfecta». No es tracta d’una
temptació nova. En la història de l’Església, hi ha molts exemples de temptatives
d’esquivar i de passar per alt les debilitats i els fracassos humans per tal de crear una
unitat perfecta, una utopia espiritual.
Aquests intents de construir la unitat, en realitat, l’afebleixen. Separar l’Esperit Sant de
Crist, present en l’estructura institucional de l’Església, posaria en perill la unitat de la
comunitat cristiana, que és precisament un do de l’Esperit. Es trairia la naturalesa de
l’Església com a Temple viu de l’Esperit Sant (cf. 1Co 3,16). En efecte, és l’Esperit qui
guia l’Església pel camí de la veritat plena i la unifica en la comunió i en el servei del
ministeri (cf. Lumen gentium, 4). Lamentablement, la temptació d’«anar per lliure»
continua. Alguns parlen de la seva comunitat local com si es tractés de quelcom separat
de l’anomenada “Església institucional”, i descriuen la primera com a flexible i oberta a
l’Esperit, i la segona com a rígida i àvida d’Esperit.
La unitat pertany a l’essència de l’Església (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 813);
és un do que hem de reconèixer i apreciar. Demanem aquesta tarda pel nostre propòsit
de conrear la unitat, de contribuir-hi, de resistir qualsevol temptació de fer- nos enrere i
marxar. Perquè el que podem oferir al nostre món és precisament la magnitud, la visió
àmplia de la nostra fe, sòlida i oberta alhora, consistent i dinàmica, veritable i tanmateix
orientada a un coneixement més profund.
Estimats joves, no és potser gràcies a la vostra fe que alguns amics que tenen dificultats
o que cerquen un sentit per a les seves vides s’han adreçat a vosaltres? Estigueu
vigilants. Escolteu. Sou capaços d’escoltar, a través de les dissonàncies i les divisions
del món, la veu harmònica de la humanitat? Des del nen abandonat en un camp del
Darfur fins a l’adolescent desconcertat, al pare angoixat en un barri perifèric qualsevol
o, potser ara, des del més pregon del vostre cor, s’alça el mateix crit humà que anhela
reconeixement, pertinença, unitat. Qui pot satisfer aquest desig humà essencial de ser u,
d’estar immers en la comunió, d’estar edificat i ser guiat a la veritat? L’Esperit Sant.
Aquest és el seu paper: acomplir l’obra de Crist. Enriquits amb els dons de l’Esperit,
tindreu la força d’anar més enllà de les vostres visions parcials, de la vostra utopia, de la
vostra precarietat fugaç, per tal d’oferir la coherència i la certesa del testimoniatge
cristià.
Amics, quan recitem el Credo afirmem: «Crec en l’Esperit Sant, Senyor que infon la
vida». L’«Esperit creador» és la força de Déu que dóna la vida a tota la creació i és la
font de vida nova i abundant en Crist. L’Esperit manté l’Església unida al Senyor i fidel
a la tradició apostòlica. Ell és qui inspira les Sagrades Escriptures i guia el Poble de Déu
vers la plenitud de la veritat (cf. Jn 16,13). De totes aquestes maneres l’Esperit «infon la
vida» i ens condueix al cor mateix de Déu. Així, com més ens deixem guiar per
l’Esperit, més ens configurarem a Crist i més ens imbuirem en la vida del Déu u i tri.
Aquesta participació en la naturalesa mateixa de Déu (cf. 2Pe 1,4) s’esdevé al llarg dels
fets quotidians de la vida, en els quals Ell sempre és present (cf. Ba 3,38). No obstant
això, hi ha moments en què podem sentir la temptació de cercar una certa satisfacció
fora de Déu. Jesús mateix va preguntar als Dotze: «També vosaltres em voleu deixar?»
(Jn 6,67). Aquest allunyament pot oferir potser la il·lusió de llibertat. Però, on ens
porta? A qui anirem? A dins del nostre cor sabem, en efecte, que només el Senyor té
«paraules de vida eterna» (Jn 6,67-69). Allunyar-nos d’Ell és només un intent va de
fugir de nosaltres mateixos (cf. sant Agustí, Confessions VIII, 7). Déu és amb nosaltres
en la vida real, no en la fantasia. Enfrontar-nos a la realitat, no fugir-ne: és això el que
cerquem. Per això, l’Esperit Sant, amb delicadesa, però també amb determinació, ens
atreu cap al que és real, durador i veritable. L’Esperit és qui ens retorna a la comunió
amb la Santíssima Trinitat.
L’Esperit Sant ha estat, de maneres diverses, la Persona oblidada de la Santíssima
Trinitat. Tenir-ne una comprensió clara ens sembla quelcom fora del nostre abast.
Tanmateix, quan era petit, els meus pares, com els vostres, em van ensenyar el signe de
la Creu i així vaig entendre aviat que hi ha un Déu en tres persones i que la Trinitat és al
centre de la fe i de la vida cristiana. Quan vaig créixer prou per tenir un cert
coneixement del Déu Pare i del Déu Fill –els noms ja significaven molt–, la meva
comprensió de la tercera persona de la Trinitat continuava essent incompleta. Per això,
com a jove sacerdot encarregat d’ensenyar teologia, vaig decidir estudiar els testimonis
eminents de l’Esperit en la història de l’Església. Així, vaig arribar a llegir, entre
d’altres, el gran sant Agustí.
La seva comprensió de l’Esperit Sant es va desenvolupar de manera gradual; fou una
lluita. De jove, havia seguit el maniqueisme, que era un d’aquells intents que he
esmentat abans de crear una utopia espiritual separant les coses de l’esperit de les de la
carn. Com a conseqüència d’això, al principi tenia sospites respecte de l’ensenyament
cristià sobre l’encarnació de Déu I, tanmateix, la seva experiència de l’amor de Déu
present a l’Església el va dur a cercar-ne la font en la vida del Déu u i tri. Així va arribar
a tres intuïcions precises sobre l’Esperit Sant com a vincle d’unitat dintre de la
Santíssima Trinitat: unitat com a comunió, unitat com a amor durador, unitat com a
donador i do. Aquestes tres intuïcions no són només teòriques. Ens ajuden a explicar
com actua l’Esperit. Ens ajuden a restar en sintonia amb l’Esperit i a estendre i aclarir
l’àmbit del nostre testimoniatge, en un món en què tant els individus com les comunitats
pateixen sovint la manca d’unitat i de cohesió.
Per això, amb l’ajuda de sant Agustí, intentarem il·lustrar quelcom de l’obra de l’Esperit
Sant. Sant Agustí assenyala que les dues paraules «Esperit» i «Sant» es refereixen al
que pertany a la naturalesa divina, és a dir, al que és compartit pel Pare i pel Fill, a la
seva comunió. Per això, si la característica pròpia de l’Esperit és ser el que és compartit
pel Pare i pel Fill, Agustí conclou que la qualitat peculiar de l’Esperit és la unitat. Una
unitat de comunió viscuda: una unitat de persones en relació mútua de lliurament
constant; el Pare i el Fill que es donen l’un a l’altre. Penso que començem així a veure
que comprendre l’Esperit Sant com a unitat, com a comunió és ben il·luminador. Una
unitat veritable mai no es pot fonamentar en relacions que neguin la dignitat igual de les
altres persones. I tampoc la unitat és simplement la suma total dels grups amb els quals
intentem a vegades «definir-nos» a nosaltres mateixos. De fet, només en la vida de
comunió se sosté la unitat i s’acompleix plenament la identitat humana: reconeixem la
necessitat comuna de Déu, responem a la presència unificadora de l’Esperit Sant i ens
lliurem mútuament al servei dels uns als altres.
La segona intuïció d’Agustí, és a dir, l’Esperit Sant com a amor que perdura, es desprèn
de l’estudi que va fer sobre la Primera carta de sant Joan, on l’autor ens diu que «Déu
és amor» (1Jn 4,16). Agustí suggereix que aquestes paraules, si bé es refereixen a la
Trinitat en conjunt, s’han d’entendre també com a expressió d’una característica
particular de l’Esperit Sant. Reflexionant sobre la naturalesa permanent de l’amor, «el
qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell» (ibíd.), Agustí es pregunta: és l’amor o
és l’Esperit qui garanteix el do durador? La conclusió a la qual arriba és aquesta:
«L’Esperit Sant ens fa viure en Déu i Déu en nosaltres; però és l’amor qui ho causa.
L’Esperit, doncs, és Déu com a amor» (De Trinitate 15,17,31). És una explicació
magnífica!: Déu es comparteix a si mateix com a amor en l’Esperit Sant. Què més
podem aprendre d’aquesta intuïció? L’amor és el signe de la presència de l’Esperit Sant.
Les idees o les paraules que estan mancades d’amor, encara que semblin sofisticades o
sagaces, no poden ser «de l’Esperit». Més encara, l’amor té un tret particular: en
comptes de ser indulgent o voluble, té una tasca o un fi per acomplir: romandre. L’amor
és durador per la seva pròpia naturalesa. Novament, estimats amics, podem llançar una
mirada a allò que l’Esperit Sant ofereix al món: amor que elimina la incertesa; amor que
supera la por de la traïció; amor que duu en si mateix l’eternitat; l’amor veritable que
ens introdueix en una unitat que roman.
Agustí dedueix la tercera intuïció, l’Esperit Sant com a do, d’una reflexió sobre una
escena evangèlica que tots coneixem i que ens atreu: el diàleg de Crist amb la
samaritana al costat del pou. Jesús es revela aquí com qui dóna l’aigua viva (cf. Jn
4,10), que després serà explicada com l’Esperit (cf. Jn 7,39; 1Co 12,13). L’Esperit és
«el do de Déu (Jn 4,10), la font interior (cf. Jn 4,14), que sadolla de debò la nostra set
més profunda i ens porta al Pare. D’aquesta observació, Agustí conclou que el Déu que
es lliura a nosaltres com a do és l’Esperit Sant (cf. De Trinitate, 15,18,32).
Amics, novament fem un cop d’ull a l’activitat de la Trinitat: l’Esperit Sant és Déu que
es dóna eternament; com una font perenne, ell s’ofereix ni més ni menys que a si
mateix. Observant aquest do incessant, comencem veure els límits de tot el que és
perible, la bogeria d’una mentalitat consumista. En particular, comencem a entendre per
què la cerca de novetats ens deixa insatisfets i àvids de quelcom més. Potser estem
buscant un do etern, la font que mai no s’acaba? I amb la samaritana exclamem: Senyor,
dóna’m aigua d’aquesta! Així no tindré més set (cf. Jn 4,15)!
Estimats joves, ja hem vist que l’Esperit Sant és qui realitza la meravellosa comunió
dels creients en Crist Jesús. Fidel a la seva naturalesa de donador i de do alhora, ell
actua ara a través vostre. Inspirats per les intuïcions de sant Agustí, feu que l’amor
unificador sigui la vostra mesura, l’amor durador el vostre repte i l’amor que es lliura
la vostra missió.
Aquest mateix do de l’Esperit Sant serà comunicat solemnement demà als candidats a la
confirmació. Jo pregaré: «Ompliu- los d’esperit de saviesa i d’intel·ligència, d’esperit de
consell i de fortalesa, d’esperit de ciència i de pietat; i satisfeu- los de l’esperit del vostre
sant temor». Aquests dons de l’Esperit –cadascun d’ells, com ens recorda sant Francesc
de Sales, és una manera de participar en l’únic amor de Déu– no són ni un premi ni un
reconeixement. Són simplement donats (cf. 1Co 12,11). I exigeixen per part de qui els
rep només una resposta: «Accepto.» Percebem aquí quelcom del misteri profund del que
és ser cristià. El que constitueix la nostra fe no és principalment el que nosaltres fem,
sinó el que rebem. Al cap i a la fi, moltes persones generoses que no són cristianes
poden fer molt més del que nosaltres fem. Amics, accepteu entrar en la vida trinitària de
Déu? Accepteu entrar en la seva comunió d’amor?
Els dons de l’Esperit que actuen en nosaltres imprimeixen la direcció i defineixen el
nostre testimoniatge. Els dons de l’Esperit, orientats per la seva naturalesa a la unitat,
ens vinculen encara més estretament a la totalitat del Cos de Crist (cf. Lumen gentium,
11) i ens permeten edificar millor l’Església, per a servir així el món (cf. Ef 4,13). Ens
criden a una participació activa i joiosa en la vida de l’Església, a les parròquies i als
moviments eclesials, a les classes de religió a l’escola, a les capellanies universitàries o
en altres organitzacions catòliques. Sí, l’Església ha de créixer en unitat, s’ha
d’envigorir en la santedat, rejovenir i renovar-se constantment (cf. Lumen gentium, 4).
Però amb quins criteris? Amb els de l’Esperit Sant. Gireu-vos vers ell, estimats joves, i
hi descobrireu el veritable sentit de la renovació.
Que aquest vespre, reunits sota aquest bell cel nocturn, els nostres cors i les nostres
ments s’omplin de gratitud a Déu pel do de la nostra fe en la Trinitat. Recordem els
nostres pares i avis, que han caminat al costat nostre quan encara érem nens i han
sostingut els nostres primers passos en la fe. Ara, després de molts anys, us heu reunit
com a joves adults al voltant del successor de Pere. Em sento molt feliç d’estar amb
vosaltres. Invoquem l’Esperit Sant: ell és l’autor de les obres de Déu (cf. Catecisme de
l’Església Catòlica, 741). Deixeu que els seus dons us modelin. Igual que l’Església
comparteix el mateix camí amb tota la humanitat, vosaltres esteu cridats a viure els dons
de l’Esperit entre vaivens de la vida quotidiana. Madureu la vostra fe a través dels
estudis, el treball, l’esport la música, l’art. Sostingueu-la mitjançant l’oració i
alimenteu- la amb els sagraments, per ser així font d’inspiració i d’ajuda per als qui us
envolten. En definitiva, la vida, no és un simple acumular i és molt més que el simple
èxit. Estar veritablement vius és ser transformats des de l’interior, estar oberts per la
força de l’amor de Déu. Si acolliu la força de l’Esperit Sant, també vosaltres podreu
transformar les vostres famílies, les comunitats i les nacions. Allibereu aquests dons.
Que la saviesa, la intel·ligència, la fortalesa, la ciència i la pietat siguin els signes de la
vostra grandesa.
I ara, mentre ens preparem per a adorar el Santíssim Sagrament en el silenci i en
l’espera, us repeteixo les paraules que va pronunciar la beata Mary MacKillop quan
tenia precisament vint- i-sis anys: «Creieu en tot el que Déu us murmuri al cor». Creieu
en ell. Creieu en la força de l’Esperit d’amor.
Taizé a BRUSSEL·LES
